PRESIDENTS

Adolfo Suárez va ser president del govern d'Espanya des de 1976 a 1981. També era anomenat duc Suárez i gran d'Espanya. Suárez va ser una figura clau de la Transició, on es va deixar enrere el règim dictatorial del general Franco i es va passar a formar una democràcia. Va ser nombrat per el rei, però liderant la coalició Unió de Centre Democràtic, va ser triat de nou president, per mitjà de les urnes, en les eleccions generals de 1977. El 1981 va presentar la seva dimissió i va deixar el càrrec.

Tot i que era desconegut per al poble espanyol, va ser capaç de formar un grup de polítics de la seva generació que s'havien fet demòcrates. Va saber reunir, al costat de falangistes «conversos» com ell, a socialdemòcrates, liberals, democristians, etc. i, entre 1976 i 1979, desarborar el règim franquista amb la complicitat de les forces antifranquistes com el PSOE i, especialment, del Partit Comunista d'Espanya. El 15 de juny de 1977 es van celebrar eleccions generals. Adolfo Suárez va guanyar, al capdavant d'un conglomerat de formacions de centre, aglutinades entorn de la seva persona, sota les sigles UCD (Unió de Centre Democràtic). Les Corts sortides d'aquelles eleccions van aprovar la Constitució, va ser confirmada el 6 de desembre de 1978.

Felipe González va ser secretari general del PSOE des de 1974 fins al 1997, i president del govern d'Espanya entre 1982 i 1996.Es va afiliar al Partit Socialista Obrer Espanyol, durant la clandestinitat d'aquest. Al Congrés de Suresnes de 1974 del PSOE renovat, Felipe González va ser elegit secretari general del PSOE. Ja en democràcia, va obtenir el seu primer acta de diputat en 1977, sent el candidat del PSOE a la Presidència del Govern el 1977 i 1979.

Després d'obtenir el PSOE la majoria absoluta en les eleccions de 1982, va ser investit president del Govern. El seu mandat de tretze anys i mig va ser el període més llarg d'un cap de Govern de la democràcia a Espanya. Sota la seva direcció el PSOE va aconseguir dues majories absolutes consecutives: la de 1982, amb 202 diputats al Congrés, i el 1986, eleccions en què va obtenir 184 diputats; així mateix, el 1989 va obtenir 175 diputats, exactament la meitat dels que componen l'hemicicle. 

El 1993 va perdre la majoria absoluta, obtenint 159 diputats. Després d'aquest resultat, el PSOE va pactar amb Convergència i Unió per poder formar govern. El 1996, va perdre les eleccions a l'assolir 141 diputats davant 156 que va aconseguir el Partit Popular. 

José María Aznar va ser president del Govern d'Espanya entre 1996 i 2004. És membre del Partit Popular, del que va ser president entre 1990 i 2004. Aznar i el Partit Popular van guanyar les eleccions generals de 1996, però al no aconseguir la majoria absoluta, Aznar va ser nomenat president del govern amb el suport, previ pacte, dels partits nacionalistes catalans -CiU, veure Pacte del Majestic- bascos (EAJ- PNB) i canaris (CC). 

Durant la seva primera legislatura, entre 1996 i 2000, el seu govern va destacar per la liberalització i desregularització de l'economia, alhora que va retallar despeses de l'Estat i va privatitzar diverses empreses estatals de sectors estratègics. 

L'economia va créixer i el país va complir amb els criteris de convergència fixats a Maastricht i es va integrar en el grup de països que tindrien l'euro com a nova moneda, però l'atur va continuar sent molt elevat.

La seva segona legislatura va venir marcada per la majoria absoluta obtinguda en les eleccions de l'any 2000. L'economia va continuar en índexs alts de creixement i l'atur va baixar progressivament. En el pla internacional, Espanya es va acostar als Estats Units, especialment després d'iniciat el govern de George W. Bush, donant suport eventualment l'anomenada «Guerra contra el terrorisme» i la invasió de l'Afganistan. Durant l'any 2002 el seu govern va haver d'abordar el desastre del Prestige, on va ser durament criticat per la seva mala gestió, alhora que les manifestacions contra la imminent invasió de l'Iraq -sense el suport de l'ONU i rebutjada àmpliament per l'opinió pública espanyola- s'acreixien en diversos països, inclòs Espanya, el govern es va transformar en el principal suport dels Estats Units al costat de Regne Unit durant el procés previ i posterior a la invasió, amb la finalitat de posicionar a Espanya en un lloc destacat de la comunitat internacional malgrat l'aclaparador rebuig de la població.

A tres dies de les eleccions de 2004, una cèl·lula gihadista, suposadament motivada pel suport d'Espanya a les invasions de l'Iraq i l'Afganistan, va fer explotar 10 motxilles carregades d'explosius en quatre atemptats coordinats en diferents estacions de trens de rodalies de Madrid. El govern d'Aznar va acusar inicialment a ETA de ser l'autora de l'atemptat i va mantenir durant uns dies aquesta hipòtesi, preocupat de la pèrdua de vots que podia implicar un atemptant de caire islamista. Finalment, el Partit Popular va perdre les eleccions, influïdes no tant pels atemptats sinó per la creença sostinguda de l'opinió pública que el govern havia mentit deliberadament.